Després de més de catorze anys donant guerra a dalt dels escenaris espanyols i d’arreu de llatino-amèrica, el grup de rock urbà La Fuga, decideix trencar la unió dels seus quatre components.
Si bé és veritat que el grup de Reinosa (Cantàbria) ja havia patit modificacions des dels seus inicis, mai la sortida d’un component del grup havia significat un ressò mediàtic tan important com la de Rulo, cantant i baixista.
I és que des de la seva entrada al grup, Rulo, va fer-se amo i senyor de la imatge de la banda, entre altres coses, per ser al veu cantant i amb la qual la gent s’identificava amb el grup.
Els problemes han començat a sorgir arrant de la última gira en la qual el grup presentava el seu últim disc anomenat “Asuntos pendientes”. Un disc impactant per les seves lletres més humanes degut a la gira que els de Reinosa havien fet pels països menys desenvolupats de Sudamèrica i en la qual la seva imatge del món va canviar molt. Un clar exemple n’és la cançó “Villa miseria”.
I és que ja ho diuen que l’èxit no sempre t’assegura l’èxit i això és el què ha passat. Després de molts anys tocant junts, han sorgit desavinences entre els components del grup i una tensió entre ells que mai abans havia existit. És per això que el passat 28 d’octubre del 2009 La Fuga publica a la seva pàgina web que Rulo abandona el barco. Tot i això, els altres components del grup han decidit tirar endavant amb l’aventura que van iniciar l’any 1996 i així ho deixen clar en un comunicat a la seva web:
“Debido al cansancio, las tensiones originadas por esta última gira y demás acontecimientos, os queremos informar por nuestra parte, que Rulo ha decidido abandonar el grupo. Por lo que a nosotros respecta; Fito, Edu y Nando, deciros que seguimos apostando por La Fuga, por la música, por los viajes, y sobre todo, por vosotros. Así que, en primer lugar, os contamos que se van a cumplir todos los acontecimientos planeados, como son grabar nuevo disco y defenderlo en una nueva gira por todos los países en los que hay amigos que nos quieren. Por último, aseguraros que mantenemos, si no toda la ilusión, mucha más, y que esperamos desde ya, tener todo vuestro más sincero apoyo en esta etapa de cambios dura, pero al mismo tiempo estimulante. Sin más, os mandamos a todos un fuerte abrazo. Salud y rock ‘n’ roll!! La Fuga”.
Per la seva banda, Rulo ha creat un nou grup anomenat “Rulo y la contrabanda” juntament amb altres excel•lents músics com són: Karlos Arancegui “Txarli” a la batería, Quique Mavilla (ex Amaral) al baix i Dani Baraldés “Pati” (ex Macaco i Jarabe de Palo) i Fito (ex company seu a la Fuga) com a guitarres.
dijous, 21 d’octubre del 2010
dimarts, 25 de maig del 2010
Nevada important a Sant Hipòlit de Voltregà
Fa tan sols un parell de mesos va succeir un fet que és més propi de la temporada nadalenca que no de principis de març quan ja gairebé arriba la primavera. El fet és que el 9 de març d’aquest mateix any va caure una nevada importantíssima que va durar gairebé dos dies.
El curiós del cas és que no era la primera vegada que queia la pols blanca al municipi osonenc en aquest curs 2009-2010, ja que a principis de desembre i durant la nit de reis va haver-hi dos intents fallits que l’únic que van provocar van ser problemes a les carreteres de la comarca.
La nit del vuit de març hi havia dues cares ben diferenciades: la dels pares esperant que aquelles petites volves de neu no anessin enlloc, i la dels nens resant perquè quan es llevessin trobessin els carrers plens de neu per no haver d’anar a l’escola i poder gaudir d’un dia més de festa. Finalment, els somnis dels infants es van imposar i tot Sant Hipòlit es va llevar empolsinada de cap a peus.
Si bé al matí les nevades eren importants, la neu no era tan perillosa a les carreteres i es podia circular amb precaució. Tot i això, totes les escoles i instituts del poble van decidir tancar les seves portes i el poble estava totalment ocupat de nens que corrien pels carrers tot fent guerres de neu o construint ninots.
Quan semblava que la cosa afluixaria i la nevada es quedaria amb petita precipitació de neu, el sol de migdia va esfumar-se i va començar a caure neu a dojo. Una nevada que recordava a la de l’any 1987 quan tota la comarca va quedar setiada en una de les nevades més grans que es recorden. Si els nens no n’havien tingut prou fins a l’hora de dinar, als volts del migdia una altra tanda de neu els va alegrar el dia. Una nevada que es va allargar fins a les set de la tarda.
Llavors, a mitja tarda, van aparèixer els primers atrevits que es van dedicar a voltar amb el cotxe desafiant les carreteres gelades. El resultat va ser l’esperat: la majoria d’aquells atrevits van acabar estampant-se contra faroles o parets i amb el cotxe fet un nyap.
Però si abans dèiem que totes les escoles i instituts havien tancat, no va ser així amb els bars que van veure com els seus negocis s’omplien de gom a gom. Gent que no podia anar a treballar o a estudiar i la única feina que tenien aquell dia era anar al bar a fer la partida de poker o passar-se quatre hores jugant al Risk amb els amics.
En aquest 9 de març no costava gaire trobar la gent més coneguda perquè hi havia dos punts neuràlgics en els quals la gent es dividia. La gran majoria de jovent es trobava al parc de la rampa realitzant una autèntica batalla campal que recollia gairebé cent cinquanta joves. D’aquests, molts van aprofitar per agafar els esquís o la taula d’snow i per un dia el seu poble per ells era la Molina. L’altra meitat es trobava instaurada a diferents bars del poble com podien ser La Puça, Cal Cintu o el Bar Nou.
Tot i que la nevada en sí va acabar el mateix dia 9 a les set de la tarda, el dia festiu es va allargar fins el dia deu i els instituts romandrien tancats tot i estar en plena època d’exàmens.
L’endemà tan sols quedava la tasca de neteja dels carrers que molts del veïns van realitzar amb les seves pròpies mans. El sol hi va ajudar perquè el dia deu les carreteres estaven ben netes i tan sols quedaven les borres gelades després d’una nit freda.
En definitiva, una nevada que va suposar dos dies de festa per a tots els joves i més d’un mal de cap a molts adults que els va suposar un dia menys de treball i un dia més de canalla a casa. Tot i l’espectacularitat de la nevada no va haver-hi altres inconvenients majors i la normalitat per la majoria es va recuperar el mateix dia deu.
En altres indrets de la comarca osonenca el panorama era força similar com es pot veure en el següent video en el qual surt la plaça major de Vic enfarinada per la neu:
Taradell...
Roda...
Per altra banda, aquesta no ha estat la nevada més important que hi ha hagut per Sant Hipòlit i les comarques barcelonines; l'any 1962 es va produïr una espectacular nevada que va paral·litzar Barcelona durant uns dies seguits:
El curiós del cas és que no era la primera vegada que queia la pols blanca al municipi osonenc en aquest curs 2009-2010, ja que a principis de desembre i durant la nit de reis va haver-hi dos intents fallits que l’únic que van provocar van ser problemes a les carreteres de la comarca.
La nit del vuit de març hi havia dues cares ben diferenciades: la dels pares esperant que aquelles petites volves de neu no anessin enlloc, i la dels nens resant perquè quan es llevessin trobessin els carrers plens de neu per no haver d’anar a l’escola i poder gaudir d’un dia més de festa. Finalment, els somnis dels infants es van imposar i tot Sant Hipòlit es va llevar empolsinada de cap a peus.
Si bé al matí les nevades eren importants, la neu no era tan perillosa a les carreteres i es podia circular amb precaució. Tot i això, totes les escoles i instituts del poble van decidir tancar les seves portes i el poble estava totalment ocupat de nens que corrien pels carrers tot fent guerres de neu o construint ninots.
Quan semblava que la cosa afluixaria i la nevada es quedaria amb petita precipitació de neu, el sol de migdia va esfumar-se i va començar a caure neu a dojo. Una nevada que recordava a la de l’any 1987 quan tota la comarca va quedar setiada en una de les nevades més grans que es recorden. Si els nens no n’havien tingut prou fins a l’hora de dinar, als volts del migdia una altra tanda de neu els va alegrar el dia. Una nevada que es va allargar fins a les set de la tarda.
Llavors, a mitja tarda, van aparèixer els primers atrevits que es van dedicar a voltar amb el cotxe desafiant les carreteres gelades. El resultat va ser l’esperat: la majoria d’aquells atrevits van acabar estampant-se contra faroles o parets i amb el cotxe fet un nyap.
Però si abans dèiem que totes les escoles i instituts havien tancat, no va ser així amb els bars que van veure com els seus negocis s’omplien de gom a gom. Gent que no podia anar a treballar o a estudiar i la única feina que tenien aquell dia era anar al bar a fer la partida de poker o passar-se quatre hores jugant al Risk amb els amics.
En aquest 9 de març no costava gaire trobar la gent més coneguda perquè hi havia dos punts neuràlgics en els quals la gent es dividia. La gran majoria de jovent es trobava al parc de la rampa realitzant una autèntica batalla campal que recollia gairebé cent cinquanta joves. D’aquests, molts van aprofitar per agafar els esquís o la taula d’snow i per un dia el seu poble per ells era la Molina. L’altra meitat es trobava instaurada a diferents bars del poble com podien ser La Puça, Cal Cintu o el Bar Nou.
Tot i que la nevada en sí va acabar el mateix dia 9 a les set de la tarda, el dia festiu es va allargar fins el dia deu i els instituts romandrien tancats tot i estar en plena època d’exàmens.
L’endemà tan sols quedava la tasca de neteja dels carrers que molts del veïns van realitzar amb les seves pròpies mans. El sol hi va ajudar perquè el dia deu les carreteres estaven ben netes i tan sols quedaven les borres gelades després d’una nit freda.
En definitiva, una nevada que va suposar dos dies de festa per a tots els joves i més d’un mal de cap a molts adults que els va suposar un dia menys de treball i un dia més de canalla a casa. Tot i l’espectacularitat de la nevada no va haver-hi altres inconvenients majors i la normalitat per la majoria es va recuperar el mateix dia deu.
En altres indrets de la comarca osonenca el panorama era força similar com es pot veure en el següent video en el qual surt la plaça major de Vic enfarinada per la neu:
Taradell...
Roda...
Per altra banda, aquesta no ha estat la nevada més important que hi ha hagut per Sant Hipòlit i les comarques barcelonines; l'any 1962 es va produïr una espectacular nevada que va paral·litzar Barcelona durant uns dies seguits:
dilluns, 24 de maig del 2010
Crònica del viatge a Oviedo
Divendres 21 de maig del 2010. Una expedició del Club Patí Voltregà es disposa a viatjar fins a la ciutat asturiana d’Oviedo per la disputa d’un partit d’hoquei patins.
En anteriors ocasions durant aquest any ja s’ha realitzat aquest trajecte, més concretament dues vegades més. Però aquest cop és especial perquè coincideixen les dues plantilles sèniors del club, el primer equip masculí i el primer equip femení.
L’hora de sortida estava citada per les quatre i mitja de la tarda, però com és costum sempre hi ha algun toca tardar que fa enrederir l’expedició. Entre una cosa i una altra, les quatre furgonetes i el BMW acompanyant marxen del Victoriano Oliveras de la Riba a les quatre i cinquanta minuts.
Per davant queden vuit hores de furgoneta a una temperatura de 27 ºC al sol. Una veritable prova de foc que tan si volen com si no hauran d’aguantar. Després de quinze minuts de trajecte es realitza la primera parada. Tres components de l’equip masculí han de ser recollits a l’àrea de Gurb i aquest cop són puntuals.
Un cop carregats tots els components comença la marató de furgoneta direcció a Oviedo. La velocitat mitja no baixa dels 140km/h i, per tant, els cinc vehicles avancen a una velocitat de creuer fins arribar a Alfajarín, una àrea de servei a prop de Saragossa en la qual l’expedició fa una parada molt curta per anar al lavabo o prendre's un mos.
Sense encantar-se gaire les furgonetes reemprenen el camí que no es deturarà fins a les deu de la nit. La gent ja té gana i el capdavanter decideix parar a Burgós per menjar uns entrepans i estirar una mica les cames. Les cares de cansament comencen a ser evidents, però la part més dura ja ha passat. Tan sols queden tres hores de trajecte fins arribar a Las Lomas, l’hotel en el qual s’allotjaran els dos equips i els pares que també acompanyen alguna de les noies del femení.
Fins a Burgos els cinc vehicles van aconseguir anar més o menys junts, però un cop sopats un peatge va fer de barrera entre els diferents cotxes i l’expedició es va separar. Quatre vehicles per una banda i un solitari que va tenir que fer les dues hores i mitja restants pel seu propi compte.
Per tant, l’hora d’arribada a l’hotel va ser diferent per a les diferents furgonetes i la més enrederida va arribar amb un retard de gairebé mitja hora. Eren les dues de la nit i ja s’havia fet el trajecte. Només quedava organitzar les habitacions i anar-se’n a dormir després d’un llarg viatge. Com era evident, les noies en un pis i els nois en un altre, no fos cas que sorgissin imprevistos.
http://www.cpvoltrega.com/
http://www.voltregafemeni.com/
Declaracions entrenador Voltregà femení després del partit a Oviedo:
Declaracions entrenador Voltregà femení després del segon partit disputat a Oviedo:
Declaracions Iván Sanz, entrenador primer equip masculí del Club Patí Voltregà després de jugar contra els asturians i un cop arribats a l'hotel:
Sin pan y sin palabras
Aquest és un llibre d’un artista cubà que es diu Raúl Rivero i que escriu i parla de la situació que viu des de fa més de mig segle el seu país. Per dotar de major importància el seu treball podem trobar un pròleg de Eliseo Alberto.
Raúl Rivero és un famós escriptor cubà que durant la seva trajectòria ha tret a la llum diversos llibres de poesia i és un ferm defensor de la llibertat d’expressió, dret del qual els cubans han estat exclosos des de fa molt de temps. L’any 2003 va ser condemnat a vint anys de presó per demanar al govern de Fidel Castro reformes i espais per a tots a través de La Carta dels 10.
Des de llavors, Raúl Rivero va anar escrivint els diferents pensaments que tenia, tot i que a la presó de Ciego de Ávila a Cuba les condicions a les quals està sotmès són bastant precàries i, en moltes ocasions, se li ha estat negada la possibilitat de tenir paper i llapis per tal que no pugui expressar els seus pensaments. Cal recordar que durant el règim castrista tenir segons quines opinions i, expressar-les en veu alta, era penat amb el càstig de la presó.
Al llarg del llibre trobem casos i exemples del què està patint la gent cubana, sobretot els periodistes, per expressar i reclamar el què volen i/o necessiten. És important destacar la manera amb la qual Rivero defensa els seus ideals i tira una llança a favor de la llibertat a Cuba. Un clar exemple el trobem en un dels capítols en el qual ens explica com un periodista és arrestat per la policia per anar a cobrir un robatori i assassinat de tres vaques. La sorpresa del periodista és que al moment d’arribar allà la policia ja l’estava esperant per carregar-li el mort. Explica com els policies no es dignen a buscar els culpables reals del delicte, sinó que directament culpen al periodista perquè és ell qui farà que la gent sàpiga que allò ha passat.
Un punt important del llibre és que Rivero mostra molt clarament els seus ideals i posa exemples molt clars en els quals el govern cubà queda retratat de mala manera. Un govern que durant cinquanta anys ha privat de la llibertat d’expressió a tot aquell qui no era adepta al règim de Fidel Castro.
En aquest sentit, Rivero es queixa de forma encertada que la cultura i tot el llegat cultural que ha sorgit a Cuba durant tot aquest temps, ha estat en va i que en moltes ocasions no serà recordat per culpa de la dictadura.
Expressat en petits capítols de no més de dues o tres pàgines, Rivero acaba expressant molt bé el què significa el nom del llibre, “Sin pan y sin palabras”. Si bé és veritat que al principi és una mica enrevessat, el còmput global del llibre deixa clar el significat del seu títol. Explicant petites històries del règim castrista lligades amb el món del periodisme, però alhora amb la cultura i el país cubà, dóna a entendre que “sin pan” es refereix a la situació de misèria de la gran majoria del país i que “sin palabras”, fa referència a la constant amputació de la llibertat d’expressió de tots aquells agosarats que s’atrevien a dir el què pensaven, sense expressar res més lluny de la realitat, però que no ha estat permès a Cuba per ordres del govern.
Amb aquest llibre Rivero intenta expressar tot allò que durant molts anys li han negat i és per això que al final del llibre explica el cas en el qual el govern cubà culpa a 74 persones d’anar contra ells. Al principi del llibre en fa una petita pinzellada i a l’apèndix explica amb més concreció tot el què els va passar i com va acabar tot plegat.
Per últim, posar-li bona nota al llibre per la manera amb la qual explica el tema, d’una forma curta i gens pesada, que permet a qualsevol persona que desconeix el tema de Cuba arribar a entendre moltes coses i saber la situació amb la qual s’han trobat des de l’entrada del règim de Castro. En general és un llibre que es fa amè per la proximitat amb la que explica les històries. A més, el fet que siguin capítols tan curts dóna la sensació que té les idees molt clares i que no intenta embadocar la gent donant-li més voltes de les que són necessàries.
http://es.wikipedia.org/wiki/Ra%C3%BAl_Rivero
Raúl Rivero és un famós escriptor cubà que durant la seva trajectòria ha tret a la llum diversos llibres de poesia i és un ferm defensor de la llibertat d’expressió, dret del qual els cubans han estat exclosos des de fa molt de temps. L’any 2003 va ser condemnat a vint anys de presó per demanar al govern de Fidel Castro reformes i espais per a tots a través de La Carta dels 10.
Des de llavors, Raúl Rivero va anar escrivint els diferents pensaments que tenia, tot i que a la presó de Ciego de Ávila a Cuba les condicions a les quals està sotmès són bastant precàries i, en moltes ocasions, se li ha estat negada la possibilitat de tenir paper i llapis per tal que no pugui expressar els seus pensaments. Cal recordar que durant el règim castrista tenir segons quines opinions i, expressar-les en veu alta, era penat amb el càstig de la presó.
Al llarg del llibre trobem casos i exemples del què està patint la gent cubana, sobretot els periodistes, per expressar i reclamar el què volen i/o necessiten. És important destacar la manera amb la qual Rivero defensa els seus ideals i tira una llança a favor de la llibertat a Cuba. Un clar exemple el trobem en un dels capítols en el qual ens explica com un periodista és arrestat per la policia per anar a cobrir un robatori i assassinat de tres vaques. La sorpresa del periodista és que al moment d’arribar allà la policia ja l’estava esperant per carregar-li el mort. Explica com els policies no es dignen a buscar els culpables reals del delicte, sinó que directament culpen al periodista perquè és ell qui farà que la gent sàpiga que allò ha passat.
Un punt important del llibre és que Rivero mostra molt clarament els seus ideals i posa exemples molt clars en els quals el govern cubà queda retratat de mala manera. Un govern que durant cinquanta anys ha privat de la llibertat d’expressió a tot aquell qui no era adepta al règim de Fidel Castro.
En aquest sentit, Rivero es queixa de forma encertada que la cultura i tot el llegat cultural que ha sorgit a Cuba durant tot aquest temps, ha estat en va i que en moltes ocasions no serà recordat per culpa de la dictadura.
Expressat en petits capítols de no més de dues o tres pàgines, Rivero acaba expressant molt bé el què significa el nom del llibre, “Sin pan y sin palabras”. Si bé és veritat que al principi és una mica enrevessat, el còmput global del llibre deixa clar el significat del seu títol. Explicant petites històries del règim castrista lligades amb el món del periodisme, però alhora amb la cultura i el país cubà, dóna a entendre que “sin pan” es refereix a la situació de misèria de la gran majoria del país i que “sin palabras”, fa referència a la constant amputació de la llibertat d’expressió de tots aquells agosarats que s’atrevien a dir el què pensaven, sense expressar res més lluny de la realitat, però que no ha estat permès a Cuba per ordres del govern.
Amb aquest llibre Rivero intenta expressar tot allò que durant molts anys li han negat i és per això que al final del llibre explica el cas en el qual el govern cubà culpa a 74 persones d’anar contra ells. Al principi del llibre en fa una petita pinzellada i a l’apèndix explica amb més concreció tot el què els va passar i com va acabar tot plegat.
Per últim, posar-li bona nota al llibre per la manera amb la qual explica el tema, d’una forma curta i gens pesada, que permet a qualsevol persona que desconeix el tema de Cuba arribar a entendre moltes coses i saber la situació amb la qual s’han trobat des de l’entrada del règim de Castro. En general és un llibre que es fa amè per la proximitat amb la que explica les històries. A més, el fet que siguin capítols tan curts dóna la sensació que té les idees molt clares i que no intenta embadocar la gent donant-li més voltes de les que són necessàries.
http://es.wikipedia.org/wiki/Ra%C3%BAl_Rivero
dijous, 20 de maig del 2010
Entrevista a Toni Pérez
ENTREVISTA A TONI PÉREZ
Antonio Pérez González es un joven jugador de hockey patines nacido en Oviedo hace tan sólo 19 años. Toni empezó con 2 años a patinar en Oviedo y con tan sólo 16 años debutó en Oklliga con el primer equipo del Esfer Oviedo. La pasada temporada, Toni Pérez, como se le conoce en el mundo del hockey, fichó por el Liceo de la Coruña para jugar con su equipo junior y su segundo equipo, el Liceo B, que este año se llama Cerceda. Con ellos ganó el campeonato de España y la Primera División Estatal, respectivamente. Con los segundos metió 26 goles y este año en tan sólo 13 partidos lleva un total de 17 tantos que le alzan al cuarto máximo goleador de la liga hasta el momento.
Campeón del Mundo y de Europa con selecciones inferiores, Toni es un reflejo de futuro del que fuera el mítico Gaby Cairo.
1.- ¿Como te metiste en el mundo del hockey?
Antonio Pérez González es un joven jugador de hockey patines nacido en Oviedo hace tan sólo 19 años. Toni empezó con 2 años a patinar en Oviedo y con tan sólo 16 años debutó en Oklliga con el primer equipo del Esfer Oviedo. La pasada temporada, Toni Pérez, como se le conoce en el mundo del hockey, fichó por el Liceo de la Coruña para jugar con su equipo junior y su segundo equipo, el Liceo B, que este año se llama Cerceda. Con ellos ganó el campeonato de España y la Primera División Estatal, respectivamente. Con los segundos metió 26 goles y este año en tan sólo 13 partidos lleva un total de 17 tantos que le alzan al cuarto máximo goleador de la liga hasta el momento.Campeón del Mundo y de Europa con selecciones inferiores, Toni es un reflejo de futuro del que fuera el mítico Gaby Cairo.
1.- ¿Como te metiste en el mundo del hockey?
Pues era una obligación casi en mi familia porque es una familia donde todo el mundo practico hockey y desde bien pequeño ya andaba con stick y patinando.
2.- ¿Podrías decirnos algún entrenador o persona que haya marcado tu camino hacia el éxito?
2.- ¿Podrías decirnos algún entrenador o persona que haya marcado tu camino hacia el éxito?
Pues entrenadores de todos siempre vas aprendiendo algo y personas de las que me podría acordar, mucha gente confió en mi en todo momento.
3.- ¿Ahora que has llegado al primer nivel del hockey sobre patines, como definirías este camino?
3.- ¿Ahora que has llegado al primer nivel del hockey sobre patines, como definirías este camino?
Pues un camino bonito donde cuesta trabajo llegar pero con esfuerzo se ven muchas cosas recompensadas. También es verdad que como dicen lo difícil no es llegar, sino mantenerse así que veremos que pasa a partir de ahora.
4.- ¿Para un jugador de tan sólo 19 años, es fácil coger las maletas e irse a Galicia para jugar sin apenas recibir nada a cambio?
4.- ¿Para un jugador de tan sólo 19 años, es fácil coger las maletas e irse a Galicia para jugar sin apenas recibir nada a cambio?
Hombre, mi situación era un tanto extraña venia de un club en el que había militado en OkLliga pero con muchos problemas económicos que acabo desapareciendo y me vine aquí para crecer como jugador teniendo ofertas de OkLliga pero la del Liceo era la mas interesante.
5.- ¿Con sólo 18 años, llegas al Liceo de la Coruña, campeón de España junior, campeón del mundo y de Europa con España y 26 goles en Primera División, eso era todo lo que tu soñaste al cambiar de ciudad y de club?
5.- ¿Con sólo 18 años, llegas al Liceo de la Coruña, campeón de España junior, campeón del mundo y de Europa con España y 26 goles en Primera División, eso era todo lo que tu soñaste al cambiar de ciudad y de club?
A principio de temporada siempre te propones unos objetivos a corta distancia y una vez los vas cumpliendo te propones otros y así fue este año empezando por el campeonato de España, los goles, el mundial y el ascenso, no pude pedir más.
6.- ¿En qué jugador te fijaste des de siempre para jugar como juegas ahora?
6.- ¿En qué jugador te fijaste des de siempre para jugar como juegas ahora?
Jejej lógicamente Gaby Cairo, un fenómeno.
7.- ¿Por tu manera de jugar hay gente que te compara, precisamente, con Gaby Cairo, que sensación te produce?
7.- ¿Por tu manera de jugar hay gente que te compara, precisamente, con Gaby Cairo, que sensación te produce?
Es una satisfacción para mi que la gente me quiera comparar con un grande del hockey como fue Gaby pero yo creo que aun me queda mucho de lo que aprender para ser como el.
8.- ¿Cuales son tus objetivos a corto plazo? ¿Y a largo plazo?
8.- ¿Cuales son tus objetivos a corto plazo? ¿Y a largo plazo?
Objetivos a corto plazo el mantener la categoría con el Cerceda, y a largo plazo poder estar jugando “pronto” en el primer equipo del Liceo.
9.- ¿Marc Gual, Jordi Bargalló, Jaume Llaverola, Josep Lamas…que te dicen estos nombres?
9.- ¿Marc Gual, Jordi Bargalló, Jaume Llaverola, Josep Lamas…que te dicen estos nombres?
Pues jugadores de lo mejor de España y del Mundo y es una experiencia para nosotros que estén en el primer equipo del Liceo y poder compartir algún entreno
10.- Este año no es tu primera experiencia en Oklliga, ya jugaste con el Esfer y a nivel personal no te fue mal del todo, ¿que recuerdos tienes de esa temporada?
10.- Este año no es tu primera experiencia en Oklliga, ya jugaste con el Esfer y a nivel personal no te fue mal del todo, ¿que recuerdos tienes de esa temporada?
Pues me quedo con el recuerdo de ganarle en mi despedida del Esfer 3-1 al Vic en casa y con un gol. También de los 13 goles conseguidos anteriormente.
11.- ¿Qué ha cambiado de aquél año respeto a este? ¿Tus roles en los dos equipos son muy diferentes?
11.- ¿Qué ha cambiado de aquél año respeto a este? ¿Tus roles en los dos equipos son muy diferentes?
Bueno tampoco han cambiado tanto, en el Cerceda y Esfer tengo casi los mismos minutos que tenía lo que pasa que ahora con más experiencia te atreves a jugar más cómodo.
12.- Este año con el Cerceda sois recién ascendidos, jugadores muy jóvenes, pero con mucha ilusión. ¿Cuales son los objetivos a nivel de equipo?
12.- Este año con el Cerceda sois recién ascendidos, jugadores muy jóvenes, pero con mucha ilusión. ¿Cuales son los objetivos a nivel de equipo?
Pues objetivos disfrutar de este premio que nos ganamos todos, el año pasado y intentar mantener la categoría.
13.- ¿Qué diferencias notas respeto al cambio de categoría? ¿Y por lo que respeta a las nuevas normas en el hockey?
13.- ¿Qué diferencias notas respeto al cambio de categoría? ¿Y por lo que respeta a las nuevas normas en el hockey?
Pues el cambio de categoría el ritmo de partidos ha subido mucho y los jugadores con mucha mas clase que en nacional. Respecto a las nuevas normas somos un equipo que en teoría nos tendrían que favorecer y poco a poco le estamos sacando provecho.
14.- ¿Para jugadores hábiles como es tu caso, supongo que te favorecerán?
14.- ¿Para jugadores hábiles como es tu caso, supongo que te favorecerán?
Si ya no existe el contacto por lo tanto estando en inmediaciones de área como suelo estar yo al mínimo contacto ya es penalti o falta peligrosa.
15.- ¿Qué crees que le hace falta al hockey para que sea más popular entre la gente?
15.- ¿Qué crees que le hace falta al hockey para que sea más popular entre la gente?
Mas producción televisiva, el hockey lo malo que tiene es que por la tele al ser un deporte tan rápido se necesitan muchas cámaras para poder grabarlo y el presupuesto es el mínimo.
16.- ¿Podríamos decir que este es tu mejor año hasta el momento?
16.- ¿Podríamos decir que este es tu mejor año hasta el momento?
Sin dudarlo si, este año que ya pasamos fue una temporada espectacular que me quedara grabada para siempre.
17.- ¿Dónde está tu cima o hasta dónde crees que puedes llegar?
17.- ¿Dónde está tu cima o hasta dónde crees que puedes llegar?
Pues yo soy de los que digo que siempre hay que dar un poco mas de ti da igual la edad que tengas que siempre vas a dar mas espero poder llegar alto y mantenerme años allí.
18.- ¿Cuál es el portero al que le has metido más goles? ¿Y el defensa que te ha hecho sufrir más?
18.- ¿Cuál es el portero al que le has metido más goles? ¿Y el defensa que te ha hecho sufrir más?
Al portero que le metí mas goles Juan Ramón de Moya, y el defensa que más me hizo sufrir Joan Grasas.
19.- ¿El defensa que peor te lo hizo pasar es Joan Grasas (Liceo), para cuando os veremos jugando juntos en el primer equipo?
19.- ¿El defensa que peor te lo hizo pasar es Joan Grasas (Liceo), para cuando os veremos jugando juntos en el primer equipo?
Esperemos que pronto seria buena cosa para mi tenerlo en mi equipo. Es uno de los mejores defensas de la liga y jugar contra el es muy difícil porque tiene un físico envidiable.
20.- ¿Jaume Llaverola, portero del Liceo, o Xavier Malián, portero del Cerceda y actual compañero tuyo?
20.- ¿Jaume Llaverola, portero del Liceo, o Xavier Malián, portero del Cerceda y actual compañero tuyo?
Los dos son grandísimos porteros pero me quedo con el mío que es el que me tiene que salvar los papeles a final de temporada jeje.
http://www.hockeyglobal.net/videos/vervideo.aspx?Params=n-0-947-2-0-0
Llista de golejadors de l'OkLliga on Toni Pérez està entre els 10 primers:
http://www.fep.es/website/comp_goles.asp?modalidad=14&id_torneig=169
http://www.hockeyglobal.net/videos/vervideo.aspx?Params=n-0-947-2-0-0
Llista de golejadors de l'OkLliga on Toni Pérez està entre els 10 primers:
http://www.fep.es/website/comp_goles.asp?modalidad=14&id_torneig=169
dijous, 13 de maig del 2010
París, 3a part
Article d'opinió:
París està en deute amb la secció de bàsquet del Futbol Club Barcelona des que l’any 1991 la poderosa Jugoplastika de Split, liderada per Toni Kukoc, va derrotar a la final a l’equip d’Aíto García Reneses La superioritat de l’equip croat era palesa en la primera final que els blaugranes van disputar a París, ja que l’antiga Pop 84 Split venia d’aconseguir dues Eurolligues consecutives i el Barça va ser la tercera víctima.
Aquest, però, no és l’únic precedent en el qual la història adjunta el Regal Barça, París i la Final Four. En la ment de tots els blaugranes va quedar gravada la gran errada que van cometre els col·legiats que dirigien la final de 1996 entre el Panathinaikos i el Futbol Club Barcelona. En aquells moments el bàsquet grec tenia una jerarquia molt gran dins del panorama basquetbolístic ja que la seva aportació econòmica a la FIBA era molt important.
Minut 39 i 55 segons i el marcador era favorable als grecs quan de sobte el Barcelona recupera la pilota i Montero llença a tauler i una mà apareix per darrera fent un tap totalment il·legal. Resultat final: FIBA i Panathinaikos 67 – Futbol Club Barcelona 66. Després de moltes al·legacions per part blaugrana i que la FIBA estudiés el cas fins a altes hores de la matinada, el partit i la final van ser atorgats al conjunt grec. El tap de Vrankovic només el van entendre al país grec i la resta d’Europa clamava davant la injustícia arbitral que s’havia comès.
www.basketconfidencial.com/articulo/Par%26iacute%3Bs+sin+Vrankovic_4153.html
Història a part, el Regal Barça arriba a la Final Four 2010 de París amb l’aureola de favorit després de guanyar 30 partits a la lliga ACB i plantar-se a París amb el millor balanç de tot el “Top-16”. Els números canten per sí sols i la màquina blaugrana torna a París amb la il·lusió de trencar el seu malefici i demostrar la gran planificació que han dut a terme Joan “Xixi” Creus i Josep Cubells.
Una temporada per emmarcar en la qual ha arribat el jugador amb més projecció de tota Europa, Ricky Rubio, un grandíssim base de tan sols 19 anys que ha significat el fitxatge més car de la història de la secció. El retorn de Joan Carles Navarro i fitxatges com el de Pete Mickeal, Terence Morris, Boniface Ndong o Erazem Lorbek li donen a aquesta plantilla el toc celestial que ha meravellat a tota Europa. Un deu pel president i els dirigents de la secció i, també, al discutit entrenador Xavi Pascual que està fent una tasca per treure’s el barret.
París està en deute amb la secció de bàsquet del Futbol Club Barcelona des que l’any 1991 la poderosa Jugoplastika de Split, liderada per Toni Kukoc, va derrotar a la final a l’equip d’Aíto García Reneses La superioritat de l’equip croat era palesa en la primera final que els blaugranes van disputar a París, ja que l’antiga Pop 84 Split venia d’aconseguir dues Eurolligues consecutives i el Barça va ser la tercera víctima.
Aquest, però, no és l’únic precedent en el qual la història adjunta el Regal Barça, París i la Final Four. En la ment de tots els blaugranes va quedar gravada la gran errada que van cometre els col·legiats que dirigien la final de 1996 entre el Panathinaikos i el Futbol Club Barcelona. En aquells moments el bàsquet grec tenia una jerarquia molt gran dins del panorama basquetbolístic ja que la seva aportació econòmica a la FIBA era molt important.
Minut 39 i 55 segons i el marcador era favorable als grecs quan de sobte el Barcelona recupera la pilota i Montero llença a tauler i una mà apareix per darrera fent un tap totalment il·legal. Resultat final: FIBA i Panathinaikos 67 – Futbol Club Barcelona 66. Després de moltes al·legacions per part blaugrana i que la FIBA estudiés el cas fins a altes hores de la matinada, el partit i la final van ser atorgats al conjunt grec. El tap de Vrankovic només el van entendre al país grec i la resta d’Europa clamava davant la injustícia arbitral que s’havia comès.
http://www.elpais.com/articulo/deportes/BARCELONA_C/F/_/BALONCESTO/FEDERACIoN_INTERNACIONAL_DE_BALONCESTO/Decision/cantada/noche/larga/elpepidep/19960413elpepidep_2/Tes/
www.basketconfidencial.com/articulo/Par%26iacute%3Bs+sin+Vrankovic_4153.html
Història a part, el Regal Barça arriba a la Final Four 2010 de París amb l’aureola de favorit després de guanyar 30 partits a la lliga ACB i plantar-se a París amb el millor balanç de tot el “Top-16”. Els números canten per sí sols i la màquina blaugrana torna a París amb la il·lusió de trencar el seu malefici i demostrar la gran planificació que han dut a terme Joan “Xixi” Creus i Josep Cubells.
Una temporada per emmarcar en la qual ha arribat el jugador amb més projecció de tota Europa, Ricky Rubio, un grandíssim base de tan sols 19 anys que ha significat el fitxatge més car de la història de la secció. El retorn de Joan Carles Navarro i fitxatges com el de Pete Mickeal, Terence Morris, Boniface Ndong o Erazem Lorbek li donen a aquesta plantilla el toc celestial que ha meravellat a tota Europa. Un deu pel president i els dirigents de la secció i, també, al discutit entrenador Xavi Pascual que està fent una tasca per treure’s el barret.
dimecres, 12 de maig del 2010
A un pas de fer història
Noticia:
Amb la victòria de dissabte davant del Sevilla, els blaugrana estant a un pas de guanyar la lliga amb la puntuació més alta de la història.
Quan l’any passat l’equip que dirigeix Pep Guardiola va guanyar la lliga de futbol professional amb 87 punts, i una diferència de 9 i 17 punts a Madrid i Sevilla, respectivament, tothom es pensava que allò era el màxim el qual es podria arribar. El fet és que dissabte el Barcelona va arribar a la xifra dels 96 punts (2-3 a Sevilla) a falta de la última jornada per disputar amb el qual, tan el líder com el segon classificat (Real Madrid), passaran a la història per protagonitzar una de les lligues més aferrissades i amb més diferència en molts anys.
I és que mirant els precedents no és possible trobar una temporada en la qual els números s’acostin als d’aquest any, i això, després de l’espectacular temporada dels sis títols, dóna una transcendència encara més gran al treball realitzat pels jugadors blaugrana.
Tot i això no es pot retreure ni una gota a la feina realitzada per l’etern rival, que a base de remuntades ha aconseguit seguir el rastre del Futbol Club Barcelona i donar vida a una lliga que, en condicions normals, ja faria molt de temps que estaria sentenciada. I això, després d’una temporada en la qual el Real Madrid ha invertit prop de 300 milions d’euros, havia de veure’s reflectit d’alguna manera i així ha estat. Després de 37 partits de lliga i a falta d’un per disputar-se, els madrilenys tenen 101 gols a favor i tan sols 33 en contra. Números que en condicions normals donarien a l’aficionat merengue l’oportunitat de visitar la Cibeles després d’un temps de sequera.
És per això que aquesta lliga podria ser anomenada com la “Lliga dels números anormals” i en la qual, tan a Barça com a Madrid, se’ls ha de donar tot el mèrit del món.
http://www.lacolmena.ucjc.edu/?p=1384
Vídeo motivador de Pep Guardiola per aconseguir els 99 punts davant el Valladolid:
Amb la victòria de dissabte davant del Sevilla, els blaugrana estant a un pas de guanyar la lliga amb la puntuació més alta de la història.
Quan l’any passat l’equip que dirigeix Pep Guardiola va guanyar la lliga de futbol professional amb 87 punts, i una diferència de 9 i 17 punts a Madrid i Sevilla, respectivament, tothom es pensava que allò era el màxim el qual es podria arribar. El fet és que dissabte el Barcelona va arribar a la xifra dels 96 punts (2-3 a Sevilla) a falta de la última jornada per disputar amb el qual, tan el líder com el segon classificat (Real Madrid), passaran a la història per protagonitzar una de les lligues més aferrissades i amb més diferència en molts anys.
I és que mirant els precedents no és possible trobar una temporada en la qual els números s’acostin als d’aquest any, i això, després de l’espectacular temporada dels sis títols, dóna una transcendència encara més gran al treball realitzat pels jugadors blaugrana.
Tot i això no es pot retreure ni una gota a la feina realitzada per l’etern rival, que a base de remuntades ha aconseguit seguir el rastre del Futbol Club Barcelona i donar vida a una lliga que, en condicions normals, ja faria molt de temps que estaria sentenciada. I això, després d’una temporada en la qual el Real Madrid ha invertit prop de 300 milions d’euros, havia de veure’s reflectit d’alguna manera i així ha estat. Després de 37 partits de lliga i a falta d’un per disputar-se, els madrilenys tenen 101 gols a favor i tan sols 33 en contra. Números que en condicions normals donarien a l’aficionat merengue l’oportunitat de visitar la Cibeles després d’un temps de sequera.
És per això que aquesta lliga podria ser anomenada com la “Lliga dels números anormals” i en la qual, tan a Barça com a Madrid, se’ls ha de donar tot el mèrit del món.
http://www.lacolmena.ucjc.edu/?p=1384
Vídeo motivador de Pep Guardiola per aconseguir els 99 punts davant el Valladolid:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)